Cercant aspectes positius de la hipertecnologització que ens atropella diàriament, els formats al·lucinants que pot adquirir la informació en xarxa és un dels punts forts. Gràcies al globus terraqui màgic que ens ofereix Google Earth i a la infinitat de música disponible a Spotify, em situo com si volés en helicòpter a dos quilòmetres d’alçada sobre Moltke Bay, a les Geòrgies del Sud, escoltant un grup suec de hardcore, meravellant-me per l’alçada de les muntanyes que rodegen la badia i imaginant-me com deu ser viure allà, envoltat de mar, glaç i pingüins.
Sobre aquestes illes vaig llegir per primer cop a un llibre sobre la guerra de les Malvines. No és casualitat que anglesos i argentins es donessin unes quantes galetes ben donades en aquest punt geogràfic. Del que no tinc dubtes és de la total absurditat del fet. A nivell estratègic, les Geòrgies del Sud només haurien de ser importants per a les colònies d’ocells i altres bèsties que acudeixen a reproduir-se. No és que no cregui en les fronteres, és que ni els argentins ni els britànics haurien de ser tan dements com per pensar en malmetre uns paisatges com aquests, ja sigui cercant petroli o ossets de gominola.
Per la viquipèdia m’assabento de que no existeix població nativa i que els únics habitants d’aquestes illes són una colla de científics britànics que s’ho deuen passar d’allò més bé sense aguantar les collonades que aguantem dia sí dia també a la Barcelona Fashion. Pel que puc llegir, la població estable no passa de les quatre persones. Hi ha 11 pics de més de 2.000 metres i el clima és tant dur com autèntic.
Les imatges de les seves glaceres són espectaculars i m’agradaria passar-hi la vida allà. Si em poso en contacte amb el Foreign Office segurament m’hi donarien feina vigilant que no tornin els argentins. Els hi puc explicar que soc així de raret i que encara m’apassionen els topònims que transporten a la época dels grans descobriments… que puc passar moltes hores fent la meva i que tinc una carrera literària per tirar endavant, que amb el soroll de la ciutat no seré capaç de fer-ho i que a més a més, hi ha 4 o 5 cares que necessitaria no veure mai més ni en pintura. Potser se’n fan al càrrec.
Soc incapaç de contar els ports baleners que existeixen a les seves costes i reconeixo que malgrat matar balenes sigui una salvatjada, veure fotografies d’aquestes instal·lacions em transporta a una època i un lloc en que la vida era al·lucinant. Quan a Europa no quedi un sol quilòmetre quadrat on amagar-se de les autopistes, els canals de rec i la resta de grans infraestructures que ens fan infeliços a la majoria i immensament rics a uns quants, m’aniré a una de les Geòrgies del Sud a veure com suren els icebergs.
Mentrestant, em toca aguantar les pallassades habituals amb la millor cara possible. La veritat és que ja me la suda absolutament. He entés que la misèria humana és de les poques coses que no coneixen fronteres. És el preu que toca pagar per tirar endavant amb les coses que realment valen la pena. Què hi farem?
Classificat com a: Insomni, Pensant | Etiquetes: Nits del lloro, Pensant positivament?
Avui he pogut aprendre moltes coses. Abans pensava que la cosa anava per dies però es mentida. Depèn de si vas amb els ulls oberts o de si mires cap al terra limitant-te a caminar. Són opcions lícites les dues però val la pena triar viure amb els ulls oberts.
El meu cervell, el mateix que ahir va donar-me la nit, m’ha donat una alegria. M’ha dit que soc lliure i que les cadenes que em lliguen són de mentida, que me les he imposat jo mateix i que si vull me les puc treure fàcilment. Fins i tot, m’ha explicat com fer-ho.
M’ha dit que camini per la neu, que respiri aire fresc, que gaudeixi de tot allò que val la pena, que visqui com una bona persona i que no perdi el temps amb despropòsits. Penso que li sap greu el que m’ha estat fent durant els últims anys i que ara em vol ajudar a estar bé. La veritat és que li agraeixo i li he transmès que no es preocupi, que tinc les esquenes amples i que el que està fet, fet està.
Desconec si ho entendrà a la primera. Tampoc estic segur de que les seves intencions siguin totalment sinceres. La qüestió és que a mi m’ho han semblat. Potser s’està començant a impregnar d’aquell pragmatisme que desconeixia pel complet. Crec que encara haurem de discutir el tema una mica però em sembla que ens posarem d’acord, que s’avindrà a negociar i que reconeixerà que no sempre té raó, assumirà que estem al mateix vaixell i que l’hem de tirar endavant. Un gran èxit.
He començat el dia amb la banda sonora de Requiem for a dream i esperaré a que surti el sol amb el Canon in D de Pachelbel. Possiblement gràcies a que he fet la transició amb Mariam Matrem de Jordi Savall. El rellotge del meu ordinador diu que són les 04:22 i demà serà una merda de dia.
No és meravellós?
Classificat com a: Insomni, Música, Pensant | Etiquetes: Nits del lloro, Pensant positivament?
El cervell no te’l entreguen amb manual d’instruccions. Tampoc et pregunten si el vols o si passes sense, el tens dins el cap i us heu d’aguantar mútuament. El meu no em vol deixar dormir, insisteix a rebolcar-se en les misèries quotidianes i a destacar per sobre del que és important allò que més toca els nassos.
Amb la de quilòmetres que tinc per córrer perdo el temps intentant resoldre problemes que no tinc ganes de resoldre. Li estic dient que el que proposa és una aberració sense lògica i ell segueix jugant amb idees que només porten a més patiments innecessaris. Deixa de fer el ruc!!
Com que no tinc el manual d’instruccions, no trobo el botó off per tancar-lo fins demà al matí. Tampoc tinc ganes de recórrer a mètodes químics i el més raonable és que seiem juntets i ens entretinguem una estona. Potser és que fa molt de temps que no passem estones junts. M’ho va dir una ex i em sembla que tenia més raó que una santa.
Avui me’n he adonat de que m’agraden les cames llargues. El tipus de bellesa en el que val la pena recrear-se tant com calgui. En primera fila, res de mirar-s’ho des de la barrera. Deixar-se estar de collonades i gaudir d’unes cames llargues ben formades. Estar-s’hi hores si cal.
Deixa-s’hi estar de carrerons tètrics i mirar de gaudir del que podem tenir a tocar. Els objectius sempre són bons, els camins sempre poden ser equivocats i tot sovint ho són. Les cruïlles poden ser simples o no però en aquest cas, és possible que triï cames llargues enlloc del mateix de sempre.
Banda Sonora, Teardrop dels Massive Attack.
Classificat com a: Música, Pensant | Etiquetes: Música, Pensant positivament?
La sensibilitat musical és un principi al que agafar-me. Vull engegar els motors i partint d’aquest punt em sento capaç de fer-ho. Com utilitzar-la és un art que molts son capaços d’improvisar amb un gran èxit i en el qual molts altres no som uns especialistes. Un diumenge de ressaca no és el millor moment per escoltar Paint it black dels Rolling Stones o el Breathe de Prodigy. Estic fent exactament això i no és correcte, no genera un clima constructiu i les neurones ho acaben pagant molt car.
Suposo que cap als 12 anys ja associava el gran tema dels Rolling Stones a la Guerra del Vietnam. Part de la culpa és de les sèries de televisió que emetien durant els anys 90 i la principal culpa deu ser de The Full Metal Jacket, una de les pel·lícules que millor ens va explicar aquest conflicte. La veritat és que la cançó no parla d’aquesta guerra però pel seu contingut, data de creació i contingut, l’encaix resulta mil·limètric. Reflexa una torramenta total i absoluta que ben podria ser la d’un USMC acabat de tornar de les selves tropicals del DMZ.
Els referents culturals ens defineixen i no podem evitar veure el món d’una forma diferent depenent de les influències que hem rebut, ja sigui voluntària o involuntàriament. No crec que gaires de nosaltres poguéssim obviar molts esdeveniments que han succeït al nostre voltant però estic segur de que podíem evitar passar-nos de voltes.
Penso acabar aquesta estona que passo davant de l’ordinador amb una banda sonora que hem permeti afrontar el que queda de dia amb positivitat. De moment estic fent la transició passant per temes buits dels SUM41, una banda que sona a californià, adolescent i una mica idiota. Cal anar amb compte amb les transicions i fer-les bé. De moment la cosa funciona mínimament. Els SUM41 van arribar tard i mai podran comparar-se a Lagwagon o altres gegants del hardcore. De fet, estic segur que aquesta és una fita que no es plantegen. Fan festa i llestos.
Són una il·lusió. L’adolescència dels americans acomodats que juguen als equips esportius universitaris, es tiren a les animadores i amarats de cervesa fan el mico a les fraternitats. A veure, qui no s’hagi volgut tirar a les animadores que surti de la sala i s’entregui a la CIA. És un extraterrestre. Malauradament, el món que a vegades no podem evitar veure, no és del color rosa de les calcetes d’una rossa de Georgia Tech.
De les parides adolescents que tan feliç pot fer al personal passo a la força de Cock Sparrer i el seu England Belongs to me. Recorda al Bro Hymn Tribute de Pennywise i et porta a creure en el col·lectiu. Una mica menys buit però energètic. No sé si és el camí correcte però m’agrada i en tot cas, no m’afecta especialment. El públic canta aquest himne i això és important per ells. Molts grups han seguit els seus passos a risc d’encallar-se tocant al CSO de torn i sonar fatal. El món de la música Oi és entranyable.
Concloc que aquesta tarda de diumenge faré coses importants. Sense tenir ben clar per quin motiu, miraré de comportar-me com una persona productiva i sense deixar d’escoltar música, miraré d’anar passant pàgina de les coses que em fan infeliç i em limiten. Al cap i a la fi, tots hem de triar el nostre camí i fins que no aconsegueixi una conclusió diferent, intentaré millorar. Sona Human de The Killers.
